Biblioteca infantil Fundació ONCE, anar a l'iniciContes que encomanen il·lusió

Nacho Pista, Tennista

Página anterior

© del text Nacho Pista Tennista: Eva Latonda 2011 © de les il•lustracions: Maru García, 2011

Sobre l'espina bífida

L'espina bífida és una lesió que afecta la columna vertebral i la medul•la espinal, ja sabeu, aquella filera d'ossos enganxadets que ens recorre l'esquena i el tubet de nervis i líquid que protegeixen..., doncs bé, els nens que neixen amb espina bífida poden tenir dificultats per caminar

, com li passa a en Nacho, el protagonista d'aquesta història.

En Nacho va néixer amb espina bífida i no pot moure bé les cames. Per això utilitza uns bastons per caminar. A altres amics que van néixer amb el mateix els passen altres coses. Segons si la ferida es troba més avall o amunt a la columna, poden perdre mobilitat en els dits dels peus o en gran part del cos. Per aquest motiu, amb l'ajuda dels pares, els metges i les associacions, els nens i les nenes amb espina bífida s'acostumen al seu cos i li extreuen tot el rendiment.

Van a l'escola, llegeixen, juguen, veuen pel•lícules, dibuixen, pinten i fan esport, sí, esport… Heu vist algun cop els Jocs Paralímpics…? Doncs bé, molts medallistes tenen espina bífida.

Els papes d'en Nacho van saber temps després que ell nasqués que l'espina bífida, en alguns casos, es pot prevenir si la mare pren àcid fòlic, com a mínim, tres mesos abans de l'embaràs.

Amb aquest conte magnífic que tens a les mans volen dir-ho a tots els papes i mames del món.

Em dic Nacho i jugo a tennis, m'agrada nadar, les mates, els gelats de xocolata i els llibres de contes.

També tinc espina bífida, que sona a alguna cosa així com que m'he clavat un os de serp al peu, però només vol dir que l'espina dorsal em va sortir de lloc perquè abans de néixer, els ossos de l'esquena no se'm van enganxar tan junts com ho haurien d'haver fet i, per aquest motiu, les cames se'm mouen més aviat poc.

Tan bon punt vaig néixer, em van operar de l'esquena i també del cap perquè el tenia molt gran. Ara ja el tinc més aviat tirant a mini, però el meu pare, que és molt graciós, em continua dient petit Càsper, he, he.

I, tal com us anava dient, després d'operar-me, em movia tant de costat a costat que els tenia a tots espantats pensant que podia fer-me mal. No obstant això, sempre he pensat que el que de debò tenia eren ganes de començar la meva carrera esportiva.

Quan vaig fer 5 anys, una metges amics de la mare li van dir que el millor per a mi i per a la meva columna era “estimular-me el creixement i la independència”, a partir de llavors em van deixar moure'm més i em van apuntar a classes de tennis en cadira de rodes.

I suposo que va funcionar perquè ara sóc independent, però la columna... encara ho és més. Li agrada fer la seva pròpia vida, per això l'he d'estar vigilant tot el dia per tal que faci el que ha de fer.

dur-me al col•le al ritme de les crosses, aguantar les classes sense dir ¡AU!, acomodar-se a la cadira de rodes en els entrenaments i deixar-me dormir a les nits, entre altres coses.

Abans dels partits, he de tenir una xerradeta amb ella perquè hi posi tot de part seva: “Mira, Colum (jo l'anomeno així) que el partit d'avui és més que difícil, en Mario Marcelo és cap de sèrie (això vol dir que és un dels que juguen millor) i diuen que té una dreta tremenda, PUM! fa la raqueta i la pilota va a a línia de fons… i a veure qui és el guapo que la torna”.

La Colum m'escolta atentament i aleshores, actua com si m'hagués entès. Enmig del set, quan toca fer un moviment ràpid i fort, respon prement-se contra el respatller de la cadira, ajudant-me a tornar la pilota fent un winner (és a dir, un punt guanyador).

Encara no sóc al rànquing nacional, tot just començo. El meu somni és participar als Jocs Paralímpics i guanyar una medalla, la dedicaria als meus pares i a la meva germaneta Gela.

Als meus pares perquè són uns campions que haurien de tenir, no una, sinó centenars de medalles i a la meva germaneta perquè l'estimo més que a cap altra cosa. Va néixer després de mi. No té el mateix que jo. Buf, corre que se les pela! És la meva fan principal. Als campionats s'asseu a les graderies molt seriosa, agafada al seu osset i, quan guanyo un punt, crida: Vinga Naszo! (En Naszo sóc jo) És tan llesta! A casa, li agrada asseure's amb mi i subjectar-me les crosses blaves amb aquelles manetes mentre parlem.

Cada nit li explico un conte i, de vegades, me'ls invento. El que em surten són contes d'aventures amb un príncep que va a cavall a salvar la seva germana víctima d'un encanteri.

El príncep sóc jo i cavalco veloç a la recerca de la princeseta, que és ella, clar. Al meu escut d'armes hi tinc una pilota i una raqueta com a distintius, i hi ha un drac que, en veure la meva presència imponent… surt corrent per no tornar.

La meva germaneta escolta entusiasmada perquè li encanten les meves històries... I l'altre dia, en veure'm assegut a la cadira de rodes que utilitzo per jugar a tennis va dir somrient: avall… que en el seu idioma vol dir cavall.

L'estimo tant, és tan divertida i simpàtica. Espero que, quan sigui més gran, continuï anant a veure'm als partits perquè ningú no m'anima com ella. Per als jugadors, és molt important sentir els aplaudiments i els crits d'ànim dels espectadors i si, a més, són la seva família, amb més raó encara.

Jo estic darrere dels pares preguntant tot el dia:

Quan tindrem un altre bebè a casa? I ells es miren i riuen. Espero que aquestes rialles signifiquin que la resposta és... Molt aviat! perquè no hi ha res que em vingui més de gust que tenir la casa plena de germanets que volen escoltar contes i jugar a tennis com jo, el seu germà gran.

Fi

Página siguiente