Contes que encomanen il·lusió
Aitor, Aviador
© del text Aitor Aviador: Eva Latonda © de les il•lustracions: Maru García, 2012
Sobre el tdah (trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat)
Les neurones duen i s'emporten missatges del nostre cervell com si es tractessin de milers de carters. Per tal que el cervell pugui ordenar tota aquesta informació, existeixen uns òrgans molt sensibles que ho coordinen tot.
Es pot donar el cas que aquests òrgans de coordinació no funcionin del tot bé, de manera que la informació va més lenta. Quan a un nen o a una nena li passa això, no es pot concentrar com ho fas tu. Es distrauen fàcilment, són impulsius i necessiten moure's moltíssim.
Llegint la història de l'Aitor, aprendràs a descobrir moltíssimes coses fascinants que amaguen dins seu aquestsamics amb TDAH.
Tic, tac, tic, tac…
El temps passa i no m'entra la lliçó. Tic, tac, tic, tac… Vaig a jugar a les bales, m'encanten els colors cridaners, però vaig prometre al papa que acabaria els deures a temps…Buf! El rellotge no para de rodar... Tindré temps de treure els retoladors que brillen a la foscor?...
Tic, tac, tic, tac…
Vaja, si sou aquí. Perdoneu-me, no m'havia fixat en vosaltres... Tinc tantes coses al cap…
A la fi, he trobat la meva col•lecció de gomes d'esborrar!
Mireu, mireu, les tinc de tota mena: grans i petites, amb olors i sense olors, amb formes d'eina, d'animals, de joguines... Aquí hi ha la meva preferida, aquesta goma imita un patinet! Per cert... I el meu patinet? Hauria de ser aquí… Sí, sí. Juro que el vaig deixar aquí…
Tic, tac, tic, tac….Vaja! M'espera l'examen de mates...
I, ara que me n'adono, no us he dit qui sóc. Sóc l'Aitor, us pot semblar que sóc despistat però, gens ni mica... el que em passa és que em costa centrar l'atenció i em cal moure'm molt…
Per fi!!! Sí, aquí hi ha el meu patinet.
Bé, tal com us deia, tinc un Trastorn del Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat, per aquest motiu els metges l'anomenen TDAH Tic, tac, tic, tac…Ai mare!, el rellotge…
De vegades, a l' escola als meus companys els agrada jugar amb mi perquè m'enfado amb certa facilitat…
A més, necessito el doble de temps que ells per aprendre i això em fa una ràbia… tot i que no sóc gens maldestre.
Ara en Francesc, el meu metge, tot i que m'ha dit que no tots els nens les necessiten, m'ha receptat una medecina que viatja al meu cervell per tal que a lesmeves neurones els arribi la informació més de pressa i així evitar que em salti línies a l'hora de llegir, ajudar a assabentar-me millor de les explicacions a classe i aconseguir que m'aixequi menys del pupitre. I, a més, tinc la Tere, la psicòloga, que ens ajuda els pares i a mi amb pistes que fan que em concentri millor.
El papa és un paio gran i parla de tot amb mi. Les seves converses m'ajuden una barbaritat. Em mira als ulls i em diu les coses que haig de fer a poc a poc i d'una en una...
“Les medicines no ho són tot, Aitor”, em diu amb tendresa, “la teva perseverança i la nostra estima et serviran per créixer”. I és cert
Al col•le el meu professor Rafa, ja no em corregeix els deures amb un boli vermell, ni em fa parlar en públic. M'assec molt a prop seu i em fracciona la tasca per tal que no em saturi tant. A més, s'esmerça perquè els companys juguin amb mi.
Així, a poc a poc, la gent de classe m'està començant a conèixer millor: Em conviden als seus aniversaris, em truquen per telèfon, quedem al cine…
Tic, tac, tic, tac… Vaja, el rellotge em recorda que he de continuar estudiant matemàtiques. Si vull ser aviador com el pare, he de saber moltíssima àlgebra… Somnio volar pels aires i dir-li a tot el món que un pot ser el que es proposa.
Sé que serà un camí llarg, però com diu la dita “Somnieu i us quedareu curts…”
Tic, tac, tic, tac…
Fi
