Cuentos que contagian ilusión
Regina, l'as de la cuina
© del text Regina As de la Cocina: Eva Latonda © de les il•lustracions: Maru García
Sobre la sordceguesa
Els sordcecs són persones que no hi veuen ni hi senten com tu, ho fan de manera diferent. Els podràs reconèixer fàcilment, ja que utilitzen un bastó vermell i blanc per identificar-se. Però no tots són de l'Atlètic, que consti!
Encara que pugui semblar-ho, la sordceguesa no són dues discapacitats juntes, és una única discapacitat que té les seves pròpies peculiaritats.
Algunes persones han nascut amb aquest dèficit. Altres, han anat perdent a poc a poc algun d'aquests dos sentits. En qualsevol dels casos, el que tenen en comú és una dificultat a l'hora de comunicar-se, per això necessiten un mediador. A través de les mans, el mediador transmet tot el que succeeix al seu voltant, els ajuda i aconsella i així, poden identificar millor les sensacions que no poden percebre.
La Regina és una nena sordcega que, tot i les seves dificultats per comunicar-se, ha creat un món meravellós al seu voltant. El vols conèixer?
Hola nois! Sóc la Regina, l'as de la cuina!
Els que em coneixen m'anomenen així. Voleu que us expliqui per què?
Visc en una granja de vaques a Galícia amb els meus pares. Viure en un lloc així és molt estimulant perquè està ple de vida. El cas és que, per algun motiu, la meva vista i la meva oïda s'han anat debilitant. No obstant això, s'han anat espavilant la resta dels meus sentits. L'olfacte, el gust i el tacte.
Oi que no t'havies parat a pensar que el món es pot olorar, tastar i sentir?
Abans que se m'apagués la vista, corria per la granja al meu aire. Per això recordo tots els racons encara que no els vegi.
Aprofito tot el que tinc al meu voltant per aprendre, estic connectada amb el món: la rosada, les flors, la bava dels cargols, la pluja...
Per exemple, l'olor dels llençols nets que estén la meva mare em fa sentir que tinc ales. Salto entremig mentre el vent m'acarona les galtes.
Una altra sensació curiosa és la del tacte dels esclops del papa plens de fang i buines de vaca. M'imagino que és un moc de trol.
La comunicació és molt necessària. La majoria utilitza les paraules.
Jo utilitzo la llengua de signes i un sistema alfabètic tàctil (o sigui, que vaig delletrejant amb les mans el que vull dir). L'Agostiño és el meu mediador i va ser qui ens el va ensenyar a mi i a tota la meva família, és clar.
Però, a més a més, com que sóc molt creativa, també utilitzo la cuina per expressar-me. És per això que m'anomenen “l'as de la cuina”.
La meva àvia Genoveva era cuinera i m'ha ensenyat les olors, els sabors i les textures. És tan divertit remenar la farina, el pa ratllat, les hortalisses o l'oli...
Quan em sento insegura, li demano ajuda a l'àvia i em fico a la cuina per guisar "caldo gallego”. Quan em sento feliç faig “pastís de Santiago”.
I quan necessito dir a algú que l'estimo, un bon “pop a la gallega”.
Per cuinar s'ha de tenir molta paciència, un pessic de talent, tot l'amor del món i moltes ganes d'esforçar-se. Ja ho deia l'àvia “Geno”: “menjar sense treballar no s'ha de tolerar”.
Així que m'esforço per seguir aprenent receptes per publicar-les al meu blog. Saps? Tinc un ordinador adaptat al sistema braille.
Algun dia seré una important referència gastronòmica. Com que tinc un paladar aventurer, recorreré el món a la recerca de nous sabors per comentar-los amb els meus seguidors.
Sabies que a Austràlia fan hamburgueses de cocodril?
Fi
