Pablo García Policía
De 2 a 8 anys
Sobre l'acondroplàsia
L'acondroplàsia és un trastorn genètic que afecta el creixement d'alguns oòssos del nostre cos.
Els oòssos més llargs de l'esquelet no creixen tot el que haurien de créixer, així que les persones amb aquesta discapacitat són més baixetes.
Els nens amb acondroplàsia només necessiten alguna cura específica i una alimentació especial, però la seva vida és igual que la teva. És plena d'il·lusions i esperances.
En aquest conte coneixeràs en Pablo, un nen intel·ligent i divertit que et sorprendrà per les seves moltes capacitats.
VULL SER POLICIAAAAAA!
I ho dic així d'alt perquè se n'assabenti tothom...
I vull ser-ho, no només perquè m'agraden les pel·lícules de “polis” contra lladregots, amb les persecucions i els cotxes..., sinó també perquè els detectius solen ser tan intel·ligents i guapos com jo.
Això que sóc guapo ho diu molt el meu pare i crec que té raó perquè m'assemblo moltíssim a ell quan era jovenet.
Això d'intel·ligent ho diu el meu profe que, per cert, també es diu Pablo, perquè resolc problemes en un tres i no res.
Però tornant a això de ser policia. Sé que ho tindré una mica més complicat que la resta en les proves físiques.
Segons tinc entès, són molt difícils (els policies són superatletes). Per això tinc un pla per arribar a aconseguir-ho. Estudiaré criminologia i em convertiré en detectiu.
A més, penso que la força no ho és tot. Els bons requeriran la meva audàcia i el meu enginy per atrapar els malfactors... Si és que ja ho dic jo:
“Res com seguir una bona pista, per trobar el carterista”
I en això de descobrir pistes sóc una fura eh?...
Vosaltres no us heu deixat guiar mai per la vostra intuïció?
Jo ho faig constantment. És el secret del meu èxit: "Mai m'equivoco si confio en el meu instint, per això sóc distint"
(Vaja... estic pensant que també hauria de fer-me poeta... us ho imagineu?) Un policia poeta, que guai!
Crec que això de la intuïció ho vaig heretar de la meva mare. Ella sí que és intuïtiva. Sempre sap abans que ningú el que necessito sense intercanviar ni una sola paraula.
“Cor i intuïció; aquesta és la meva mare en acció!”
(Sí, sí, definitivament també sóc un poeta)
A l'escola, els meus companys Fernando i Miguel, que són els millors amics que algú es pot imaginar, m'animen i em diuen que, després de la meva admirable carrera com a criminòleg, arribaré a ser cap de la policia.
Llavors, crearé un cos especial que estigui format per persones de talla baixa com la meva. Estan segurs que serem el reforç perfecte per al “Departament Nacional d'Intel·ligència”.
En Fernando sol donar-me un cop de mà quan he de carregar coses pesades. Jo deixo que m'ajudi perquè és molt fort i li encanta presumir de músculs.
En Miguel és el científic de la classe.
De gran vol ser arqueòleg i ens porta a en Fernando i a mi a fer interessants excavacions al pati de l'escola.
Està segur que trobarà el fèmur d'un iguanodont a sota de la pista de bàsquet.
Amb ells, estic aprenent una pila de coses. I així, a poc a poc, m'estic formant, fins que arribi a ser el millor policia, investigador, detectiu i comissari, expert en arqueologia (i poeta) que hagi tingut mai la història policial del nostre país.
Sé que compliré el meu somni i arribaré molt alt!
