Aurora Locutora
De 2 a 8 anys
Sobre la ceguesa
Sabies que el 80% de la informació que el nostre cervell rep hi arriba a través dels nostres ulls? Això vol dir que moltes de les habilitats que tens, les ha après gràcies a la visió.
És al•lucinant, oi? La vista té un paper molt important a la nostra vida. Què passaria si no poguessis veure-hi o si ho fessis amb dificultat?
La ceguesa és la manca de visió. Es pot ser completament cec, o veure algunes formes i colors. Aquells que la tenen desenvolupen molts més la seva resta de sentits; així compensen el que els falta. En aquest conte, coneixeràs l'Aurora i comprovaràs que és una nena plena d'imaginació i il•lusions. Conèixer-la et servirà per descobrir una autèntica heroïna, capaç de sortir-se'n soleta.
Sóc com un felí, em moc en silenci, ningú no sap on sóc, a quin lloc de casa em trobo…
No obstant això, jo sí que els puc sentir a tots. Ha! Tinc l'oïda més fina que ningú… El meu pare s'enfada quan m'amago, però jo em diverteixo d'allò més.
Això de ser com un felí tampoc no agrada a en “Secall, el meu gos pigall. Crec que això és deu a aquest embolic que sempre hi ha entre gossos i gats.
No sé qui va dir que es duien malament, però des d'aquell mateix dia, va despertar una enemistat que és una autèntica bajanada.
Per cert, li vaig posar el nom de “Secall” perquè està com una bota.
Jo intento convèncer el meu amic fidel que els gats són calentets i carinyosos.
“Mira Pirlo, el gat de la tia-àvia Cecília.
Quan el toco, el seu pèl em fa pessigolles als dits i té una llengua tan graciosa, aspra i petiteta, que em fa riure molt.”
Però en Secall no en fa ni cas. Tot i que només amb el tema dels gats, perquè en la resta és el gos més bo i obedient que mai no ha existit.
A mi em costa veure-hi amb els ulls, així que ho veig d'una altra manera. Per exemple, pot tocar alguna cosa i saber com és, o escoltar els sorolls... És com si estigués en un cinema molt especial en el qual cal deixar-se endur per la imaginació i això sí que és guai.
Jo m'imagino de tot… M'imagino la mare quan cuina patates a la importància, que li surten de meravella!
M'imagino el meu profe corrent darrere de l'Alfons, que és un noi molt viu de la classe. M'imagino els núvols carregats de gotes de pluja i l'arc de Sant Martí caldejat pel sol. M'imagino tantes coses!
Però, amb diferència, en el que tinc més traça és a imaginar els partits de futbol que escoltem l'avi i jo tots els diumenges a la ràdio.
Perquè a mi, a més dels animals, m'encanten els esports i, entre tots els esports, el que més el futbol perquè és molt emocionant.
Quan hi ha partit, ens asseiem al costat de la ràdio vella, tots dos molt juntets, com crec que fan els pingüins quan tenen molt fred, i escoltem atentament:
“¡¡¡AVANÇA PER LA BANDA DRETA, REGATEJA UN RIVAL, CENTRA A L' ÀREA, I… GOOOOOOOOL!!!.
Buf! Quina flipada! L'avi i jo ens abracem i saltem d'alegria, aquest cop com els pingüins quan veuen sortir el sol després d'una ventada.
Cridem junts “Visca, visca!”i, mentre la mama ens diu que no cridem tant, penso que bonic que seria que la gent saltés d'emoció en sentir la meva veu dient“¡GOOOOL! “
És veritat que encara sóc una mica petita per prendre decisions, tot i que ja en tinc 10, eh?; però estic segura de què vull ser quan sigui gran: locutora de ràdio.
Radiaré els partits amb l'avi i formarem tot un equip. Ell m'anirà dient el que passa a cau d'orella i jo ho explicaré amb passió pel micro.
Hi ha gent que creu que és un somni impossible i m'intenta desanimar. Aleshores, jo els dic amb veu alta, clara i neta:
“Impossible… és la meta dels que creuen”
I no sé què té aquesta frase que vaig escoltar un dia a l'escola, però després de dir-la i quedar-me tan a gust, tots s'apropen a fer-me un gran petó.
I aleshores és quan ho noto. Les seves galtes al costat de les meves em diuen que puc fer tot allò que em proposi perquè la vista m'arriba molt més lluny. Fins i tot, hi puc veure més allà de l'horitzó.
